Xiulem

Ha arribat el moment i el lloc també, qualsevol excusa serà la millor i un senzill pensament és una justa raó. Obrim el Balcó. Sortim al carrer. Ara estem a punt, i no ens cal esperar. Mai abans hem estat tan capaços per no res. Ara i per sempre més els dubtes s’han esvaït. Ara és quan estem preparats, estem llestos i: xiulem.

Quan més ganes en tinguem  xiulem el divendres i xiulem també el dissabte. Xiulem per cridar i xiulem per no plorar. Xiulem per els qui tenim al costat i xiulem per saber que hi ha algú a l’altre cantó, d’aquesta manera sabrem que mai més estarem sols.

Si tenim l’ocasió no val a badar i  xiulem per l’avui, i xiulem per el demà. Xiulem sense por i xiulem amb paüra. Xiulem fins a quedar vermells i xiulem per veure-hi clar, hem d’anar amb els ulls ben oberts.

Ara que hi som tots xiulem per fer soroll i xiulem amb silenci absolut. Xiulem per pagar i xiulem per regalar. Xiulem per la sinceritat i xiulem per la hipocresia perquè és quan més enèrgicament posarem el crit al cel.

Aquesta vegada no ens cal aixecar la mà, xiulem per tots els moments i xiulem per aturar el temps. Xiulem dempeus i xiulem a baix. Xiulem per tu i xiulem per mi, i així serà més fàcil obrir de bat a bat el camí als nouvinguts.

Xiulem per una corona i per un gol, també. Cal xiular. Xiulem tant com vulguem perquè hem de tenir molt present que mai perdrem l’esperança de saber que algun dia tot serà millor. Perquè ningú ens digui res més sortim al carrer i xiulem. Xiulem?

Sota els estels

Quan semblava que l’hivern era tan llarg, amb una pujada tan costosa que no hi havia manera d’arribar al cap d’amunt per treure-se’l de sobre, amb un tres i no res et trobes buscant quines son les bermudes i les sandàlies més ideals per els nous dies que arriben de calor. I es cert, el temps passa que vola i no val a badar. Desem les mantes i les bufandes de llana i canviem-ho tot per un bon banyador, que de ben segur a hores d’ara és la millor alternativa que tenim.

   

Un cop hem fet les comprovacions a les temperatures que marca el termòmetre de casa, hem posat fil a l’agulla al nou treball de Les nits sota els estels. Si arriba la calor de debò, segur que arriba un nou capítol de Les nits sota els estels, -i amb aquest ja en van quatre-. Que avui res ens aturi. Un any més torna la història que procura per nosaltres a que no ens passi per alt la nouvinguda de l’estiu que tenim a la mateixa cantonada. Ja es pot veure la història completa pel canal de vídeos més popular del món. Sota el nom de Les Carpes Reloaded, l’incombustible Morfeo és qui s’encarrega de portar el missatge de l’estiu. Aquest any estem convençuts del tot, també el passat i l’altre de ben segur que també. El fet de veure el dia amb més llum ens fa pensar millor en les nits d’estiu. I jo no se tu, però si vols passar un bon estiu, comença per fer un clic al play i ja em diràs. Benvinguts a les nits sota els estels.

Ho veig clar

Ara si que ho veig clar. Després de tants anys, m’he adonat que tenia la sensació de portar una vena que em tapava els ulls. Després de tant de temps, no hi veia més enllà de dos pams del meu nas. Després de tan caminar, fins hi tot he estat una mica ruc, ja que la meva tossuderia em feia anar per aquest mons com si portes unes clucades que impedien tenir la llum ben clara al meu voltant. 

He de dir, i amb gran penediment també, que durant molts anys he arribat ha ser una mica egoista. He anat tan a la meva que sense voler-ho m’he tancat en banda.

Per sort els meus amics més pluralistes que tinc allà al meu costat estan per recordar-m’ho a cada instant. A la fi, m’he adonat que tenen raó. Tota la raó d’aquest món. El problema es absolutament meu. Per quin coi de raó no he raonat abans tot aquest enrenou? Per quins setze ous no he estat més submís durant tots aquest darrers anys? Que m’ha fet plantejar la vida en aquest sentit tan distant i equivocat? No se pas com m’he tornat.

Malgrat tot val més tard que mai, per això avui faré un esforç i d’ara en endavant prometo ser més obert amb la meva gent, prometo ser més solidari amb els més necessitats, prometo entendrem millor amb tots aquells que m’envolten, i per sobre de tot, prometo ser més i millor per tots aquells que tinc al meu costat.

Només demano poder aprendre dels que creuen que vaig errat, i sobretot, demano poder-me integrar.

El Mas de Can Pi

Del que possiblement en creiem una llegenda o una història d’aquelles que s’expliquen generacionalment de pares a fills, avui esdevé del tot un fet històric. La nostra estimada ignorància ens ha fet obrir els ulls per anar a la recerca dels arxius perduts. Els hi em tret una mica la pols del damunt per treure’n l’entrellat de tot plegat.

El cert es que, un bon dia de l’any del senyor en una bonica població catalana, hi va viure la Pubilla del Mas de Can Pi. Aquest Mas, situat al municipi de Cervelló, al Baix Llobregat, va ser propietat d’una família pagesa ben estant, els quals van ser protagonistes de les aventures i desventures de la Pubilla de El Mas de Can Pi.

    

Mai abans una història tan dramàtica, i alhora sentimental, s’havia escrit en forma de poema. El Barceloní i gran impulsor del teatre Català Frederic Soler i Hubert, conegut també amb el pseudònim de Serafí Pitarra - 9 d’octubre de 1839, 4 de juliol de 1895-, relata en uns magnífics versos el tràgic desenllaç de la vida d’una la Pubilleta, fins aleshores la mestressa del Mas, relegada a un segon pla quan la família rep amb gatzara l’inesperat naixement del nou nat. El Mas per fi tenia el seu hereu.

Aquesta historia que ens ha corprès, té els fonaments arrelats a Cervelló. En Ple segle XXI la Masia està duent a terme una transformació de restauració i manteniment per tal de convertint-la en un entorn inigualable per dur-hi una vida tranqui.la i privilegiada. Ara és possible llogar-hi un pis, així d’aquesta manera es podrà mantenir en peu aquesta construcció que data del segle XVII.

Les trenes d'or

Aquesta podria ser la singular història d’una nena que volia tenir unes trenes d’or. Podria ser la història d’una nena que volia creure que un món millor podria ser vist en un horitzó no massa llunyà. La història d’aquesta nena amb unes trenes d’or, nuades amb llaços vermells fins a mitja esquena, podria ser la història de l’Elionor. Entre el 1969 i el 1971 Miquel Martí i Pol va escriure la sèrie de poemes que es recullen al llibre La Fabrica. L’anomena’t El Poeta del Poble va immortalitzar en uns versos tan dramàtics com durs la història de l’Elionor, aquesta nena amb el dret a no tenir una infantesa com cal, va ser testimoni en primera persona com tantes altres noietes de l’època, a créixer, viure i relacionar-se sota les injustícies de la societat del moment.

Les colònies tèxtils catalanes dels anys 40 son el nexe d’unió a aquesta història singular. Els telers d’una fàbrica i el so d’una sirena, com molt bé explica Assumpta Montellà, van ser els responsables de substituir aquestes delicades i innocents trenes d’or, per una vida responsable i exigent a unes noies amb el dret a no decidir.

En aquest poema d’una sola estrofa, Miquel Martí i Pol descriu la dura vida que patien les dones de la classe obrera catalana que, amb un contingut que gira al voltant de la mateixa història, es repeteix generació rere generació igual que una roda gira en el seu mateix eix.

La història de l’Elionor avui ens a corprès i, potser com a tantes d’altres noies, hi ha qui encara continua somiant en lluir unes llargues i tupides trenes d’or.