Quatre mil

I és que ja ho diu la dita: de mica en mica s'omple la pica. És a dir que, lentament, però amb constància, arribarem a aconseguir amb gran eficàcia tots aquells objectius que ens hem proposat assolir. Una dita que confirma que a poc a poc som més grans i més presents. És prudència? Jo en diria perseverança. Al capdavall, tant se val, perquè amb diplomàcia i precaució seguim aquell mateix camí tal com fa uns anys vam decidir iniciar: intensivament insistent.

Doncs bé, si anem a poc a poc, anirem lluny. I si volem anar lluny, fixeu-vos com diuen aquesta mateixa dita per aquests mons de Déu. Si entreu a: Tocat del bolet, mireu quina recerca han fet d'aquest refrany en una infinitat d'idiomes.

Si ho volem dir en castellà, farem: Gota a gota se llena la bota, tal com nosaltres: gota a gota s'omple la bota. Al País Basc fan servir aquesta expressió: Lantzen, lantzen, burnia forjatzen da, que ve a ser: treballant, treballant, es forja el ferro. Els francesos són més animalistes: Petit à petit, l'oiseau fait son nid, és a dir: de mica en mica l'ocell fa el seu niu. A Anglaterra també ho saben i diuen: Many a little makes a mickle, ja que: moltes miquetes fan un bon tros.

Posem més exemples, a Alemanya són més insistents: Steter Tropfen höhlt den Stein, i és que les gotes constants desgasten la pedra. Passa gairebé el mateix amb els italians: A goccia a goccia s'incava la pietra, si fa no fa del mateix motlle: gota a gota es forada una pedra. A Portugal ho diuen igual però més cautelosament: Água mole em pedra dura tanto bate até que fura, perquè, el degoteig suau de l'aigua en una roca dura la foradarà. Els ucraïnesos també piquen pedra: Вода крапля по краплі і камінь довбає, allò de: gota a gota, l'aigua forada la pedra.

I el viatge no acaba aquí, perquè molt a la catalana els hindis diuen: boond-boond se ghada bharata hai, i que significa: de mica en mica s'omple la gerra. Més poèticament a Vietnam ens diuen: Nước chảy đá mòn, que les aigües flueixen, la roca s'erosiona. I, en el xinès més estès, el mandarí, fan: Dīshuǐ chuān shuǐ, que ho traduïm per: l'aigua que va caient forada la pedra.

Doncs d'aquesta manera amb perseverança i paciència, hem arribat a la xifra de quatre mil subscriptors al nostre canal de YouTube. Qui ho havia de dir! No cal dir que moltes gràcies per fer-ho possible. I just acabat aquest article ja n'érem quatre mil u.

Ai amb l'ai

Que a la vida actualment anem a preu fet, és sabut per tothom. Que, a més, tenim aquella sensació que ho hem d’enllestir tot en un tres i no res, també. I això ens porta a la conclusió que tot el que ens proposem ho volem per ahir i com Déu mana. La feina ben feta -evidentment- i amb una rapidesa esfereïdora.

I és que els nous temps venen amb noves tecnologies -benvingudes noves tecnologies?-, que ens aporten maneres diferents de com fer les feines diàries. Aquestes noves tecnologies ens donen una nova visió de com treballarem a partir d’aquest nou futur que ja és història.

Fa molt temps vaig llegir un article en un diari on explicava, més o menys, que quan apareixen revolucions industrials al llarg de la nostra història, es carregaven -literalment- molts oficis i professions, i això, doncs, implicava la pèrdua de molts llocs de treball. Renovar-se o morir. Però per contra, seguia aquell article, aquelles mateixes revolucions industrials creaven noves i millors professions amb una prosperitat envejable i, a més, donaven pas a molts més nous llocs de treball. Per tant, hem d’entendre que si els canvis els fem bé, sempre seran bons per la comunitat.

Ara ens trobem davant d’una d’aquestes noves revolucions industrials, si és que ja no fem tard, és clar. Fa temps que les lletres A.I. (Artificial Intelligence) -carai que bé sona així en un anglès perfecte de Harvard- estan en boca de tothom. Ja és com aquell que va al forn i demana una barra de mig, així sense més ni més: -Posa’m una inteŀligència artificial, quan és? Fàcil, ràpid i a un just preu. Aquesta inteŀligència artificial ens facilita tant la feina que amb un sol clic tenim un ventall de possibilitats al nostre abast.

Bé, i ara és on vaig. Just abans de les festes de Nadal, vaig estar present en una taula informativa on s’exposaven les conseqüències de la inteŀligència artificial aplicada a la meva feina professional. I resumint les conclusions, les perspectives de futur per la nostra feina no són massa encoratjadores. És evident, ja hi estan treballant, que calen unes lleis que regulin tota una sèrie de pactes laborals per salvaguardar els nostres drets i deures amb les empreses implicades, però això sí, cal que es facin ràpides com el vent -com la tramuntana de l’Empordà-. Però, mentre que la tecnologia avança a la velocitat de la llum, la legislació d’aquest país encara s’arrossega amb un carro estirat per bous. Si no ens espavilem, caldrà anar amb compte i veure-les venir, ai amb l’ai!

Bon Nadal

En un pim-pam

Emulant la ja conegudíssima onomatopeia que utilitza l'actual cuiner més de moda de la cuina catalana, Arnau París, al tancament del programa cuines a les explicacions de les seves receptes culinàries, volem fer-nos també ressò d'aquest joc de paraules, per adonar-nos que no només els plats més exquisits o els més originals, o fins i tot, les menges més complicades de fer a primera vista o les receptes d'ingredients impossibles, es poden fer en un pim-pam. No només això. I, lògicament, coincidirem tots a dir que el fet de fer-ho tot en un pim-pam no se li ha de treure gens d'importància als mèrits del treball, ja que hem de saber, que la feina ben feta mai es mesura pel seu temps, ans al contrari, l'hem de mesurar per la seva bona laboriositat.

En aquest sentit, per arribar al cap de vall del carrer, m'he adonat que, a mesura que passa el temps, la mateixa vida quotidiana, passa per un estat natural tan excepcional que s'acaba materialitzant en un pim-pam. Tot, sense despentinar-me, i a més, sense baixar de l'autobús.

Un ritme veloç i trepidant que em permet veure que, quan just entrada la primavera desitjava amb ansietat la parada estival d'enguany, no m'he adonat que parlant parlant ja estem pensant en el cru hivern de Nadal i, si em despisto un pèl i no estigui al cas, no me'n recordaré si m'he menjat les castanyes ben torrades que la castanyera de la plaça major em prepara cada tardor, a la vora del foc, amb aquella peculiar paperina de paper de diari. Perquè encara que el temps s'entossudeix a no recordar-nos-ho, hem d'anar amb molt de compte per no perdre el rastre de les quatre estacions. Ja que si no, acabarem pensant que això només és un invent imaginari del gran Antonio Lucio Vivaldi.

Doncs, ara que en parlem i podem, per què no fem una parada a tot plegat, i pensem en aquelles castanyes torrades? I, de pas, per què no pensem, a poc a poc i amb bona lletra, a fer la llista per comprar tots els ingredients que necessitarem per fer els panellets d'enguany? Parem, reflexionem i pensem. També, si ho vols, pots fer un clic a l’enllaç i escoltar un relat curt de la tardor. Ah, però això sí, tot en un pim-pam!